Socialistes per la independència.

És una evidència, fora del cap dubte, que el setge a què s'està sotmetent, des d'Espanya, al catalanisme polític està fent autèntics miracles, dignes de l'època daurada de la Mare de Déu de Lourdes. Almenys, aquesta és la sensació que tinc després de veure que l'estratègia del Partit Popular respecte de Catalunya i de tot lo català, s'ha confirmat com la millor argumentació per al naixement d'independentistes a Catalunya.

 Però aquest no és només un mèrit dels Populars. Doncs el PSOE està col•laborant amb el seu granet de sorra en seguir fil per randa les tesis més unionistes del Partit Popular. Cap dels barons del PSOE creu que el federalisme pugui tenir un recorregut més o menys reeixit a Espanya. Sobretot si tenim en compte les objeccions que els principals dirigents del PSOE van posar a la proposta federalista elaborada per la Fundació Rafael Campalans i recolzada per la nena prodigi de l'unionisme socialista a Catalunya, com és la Carme Chacón.

Davant d'aquest escenari vodevilesc dels socialistes catalans, estem començant a sentir veus que comencen a sincerar-se en públic. Personatges com els principals actors del socialisme gironí com: l'exconsellera Marina Geli, l'exdiputada i cap de l'oposició a l'ajuntament de Girona Pia Bosch o l'exconseller Joaquim Nadal, així com l'eurodiputada Maria Badia han promogut un manifest en què demanen al Partit Socialista de Catalunya un gir clarament sobiranista, com un exponent més de la pressió que determinats sectors del socialisme català estan fent a la direcció del partit.

En aquest manifest, el sector catalanista del PSC, assumeix que el destí del federalisme que proposa Pere Navarro depèn única i exclusivament de la política espanyola, i que a Espanya no estan per la tasca d'invents federalistes. Per tant, si aquest pacte federalista resultés totalment impossible (tal com sembla), llavors hi ha un risc altíssim de que caigui en via morta i conseqüentment això legitima i dóna coherència al suport de les tesis independentistes. En el manifest s’evidència els temors que el federalisme que propugna la cúpula del PSC, es converteixi en un mer federalisme instrumental al servei de les tesis més unionistes compartides amb el Partit Popular.

L'aparició d'aquest manifest es veu reforçada amb declaracions públiques de destacats exconsellers dels governs de Pasqual Maragall i José Montilla, com l'exconseller d'economia Antoni Castells i l'exconseller Joaquim Nadal, que han manifestat que si avui s’haguessin de posicionar respecte la independència de Catalunya, no dubtarien a votar SI.

Per tant, davant d'aquest desglaç de l'ànima catalanista del PSC, no se m'acut altra cosa que pensar que "rectificar és de savis". Veig en aquest canvi, una posició molt més madura i entroncada amb la realitat del carrer. S'allunyen del posicionament artificial, poc creïble i d’un hippisme que tira d’esquena de l'actual direcció del PSC. La ciutadania necessita socialistes que pensin primer en clau de país i després en clau social .... Les circumstàncies ho exigeixen.
 

La corrupció dels partits polítics alimenta el desencant de la ciutadania.

A mesura que anem aprofundint en una crisi en la qual encara estem caient i en què no hi ha perspectives de tocar fons en els pròxims tres anys, surten a la llum centenars de casos de corrupció en la gestió dels diners públics. Entre tots hem creat un estat d'opinió que, cada dia que passa, endureix més i més la nostra pell i ens fem més insensibles a la precarietat dels més necessitats i, el que és pitjor, a la indiferència en els casos clamorosos de corrupció.

Poc a poc ens hem anat acostumant als judicis del telenotícies. Em refereixo a aquells en què els mitjans de comunicació centren el focus de l'atenció, exhibint a la llum pública dades i informacions que deixen pocs dubtes sobre la culpabilitat dels presumptes acusats.

 Estem veient com els responsables de les principals institucions de l'estat, com la corona o la presidència del govern, estan sent retratats públicament amb informacions que els imputen directament en casos de recepció il·lícita de diners en el millor dels casos, o de malversació de diners públic en les seves actuacions.

 Tot aquest maremàgnum de corrupció que genera grans dividends als grups privats amb grans interessos econòmics, tendeixen a utilitzar com a titelles als principals partits espanyols. Aquesta situació està minant cada vegada més la confiança d'una ciutadania que es veu abocada al precipici en nom d'una crisi que ells no han generat i que veuen al sistema de partits polítics com el bressol de tot aquest mercadeig d'interessos i poder.

El finançament de les formacions polítiques s'ha situat al centre del debat després de veure la llum un document comptable que assenyalava a dirigents del Partit Popular com a receptors de pagaments en diner negre procedent de donacions a l'organització.

Al costat d'aquestes, els partits amb representació parlamentària, en funció dels seus resultats electorals obtenen subvencions estatals. Així doncs, als 7.678.864,89 euros en tres mesos que va rebre el PP, se li sumen els 4.381.357,28 d'euros del Partit Socialista. UPyD rep pel mateix concepte 618.994,00 euros, el PNB, 231.789,28 euros, CiU 731.265,25 i ERC, 168.575,77 euros. Segons el B.O.E. del 13 de gener de 2013. Això sí, sense comptar ni les despeses electorals que sufraga el contribuent (44 milions d'euros), ni les despeses de seguretat (3 milions d’euros).

Per si tot això fos poca cosa, a aquestes subvencions estatals anuals per a despeses de funcionament, regulades a la Llei orgànica 5/1985, cal sumar-hi les quantitats que reben també anualment els partits polítics de les comunitats autònomes i de les corporacions locals. A més els grups amb representació en els òrgans de govern reben aportacions puntuals, o bé dels Grups Parlamentaris de Congrés i Senat, de les Assemblees de les Comunitats Autònomes, de les juntes generals dels territoris històrics bascos o dels grups de representants en els òrgans de les administracions locals.

Però tot això encara és insuficient per mantenir les estructures de gestió dels propis partits i aquests necessiten nodrir-se de "donacions" fetes pel sector privat, que evidentment esperen un retorn que s'ha de traduir en contractes per a la realització d'obres o serveis . Hem pogut veure com hi ha partits polítics que han admès que determinats bancs els han fet un préstec en condicions preferents, o en el pitjor dels casos aquests bancs els han condonat préstecs subscrits per determinats partits per fer front a costoses campanyes electorals. Per tant, cal posar límits a tot aquest tipus d'excessos i, al meu parer, s’ha d’exigir que les donacions i el finançament públic directe de les campanyes electorals, han de ser de responsabilitat única dels candidats que individualment es presenten a les eleccions. D'aquesta manera es podrà exigir individualment als candidats, en cas d'incompliments legals, exonerant directament al partit en qüestió.

Si aconseguim fer recaure la responsabilitat dels actes directament sobre les persones, probablement obtindrem una major vigilància per part dels mateixos interessats que evitarien assumir responsabilitats que els afecten personalment.
 

L'eina del nazisme com a estratègia per al Partit Popular.

El Partit Popular ha començat una nova estratègia de defensa en els seus avatars polítics. Després de l'èxit electoral i social que ha obtingut amb l'estratègia de qualificar d'etarres, a qualsevol col·lectiu que s'oposés als excessos que, dia si i dia també, està duent a terme el govern espanyol.

 Qualsevol discrepància amb les accions del govern, ha estat qualificada sistemàticament com a simpatitzants amb posicions properes a la banda terrorista ETA. Qualsevol tipus de lligam era vàlid per arribar a la conclusió que ETA estava darrere de col•lectius en defensa de la Dació en pagament, col·lectius d'indignats o posicionaments de l'esquerra abertzale democràtica.

 Ara sembla que aquestes referències a ETA estan començant a quedar ridícules i tronades, en no poder disposar d'arguments consistents sobre els quals edificar aquestes acusacions. La nova línia que han ideat les ments pensants del Partit Popular, és la d'acusar a tot Déu de tenir conductes pròpies del nazisme.

Hem pogut veure com la número dos del Partit Popular, i secretària general, María Dolores de Cospedal, en declaracions al diari ABC, ha qualificat de «nazisme pur» els escraches dels que estan sent objecte diversos membres del seu partit i ha assegurat que responen a un «esperit totalitari i sectari» que recorda l'Espanya dels anys 30. Oblidant-se d’una forma deliberada que els ciutadans menyspreen els polítics a Espanya i criden a les portes perquè estan indignats i cabrejats, perquè són conscients que el saqueig immoral dels fons públics ha portat el país a la ruïna. També hauria de reflexionar sobre qui és mes nazi si el que es manifesta als carrers i a les portes de les llars contra l'abús del poder o un poder que exhaureix, saqueja, enganya, arruïna i governa de manera injusta i perjudicial.

Amb aquestes declaracions, intentar obviar que els polítics que pateixen els crits ciutadans són els que han permès el saqueig o saquejat directament les caixes d'estalvi i han estafat centenars de milers de ciutadans amb l'engany de les participacions preferents, mentre donaven suport als bancs en la seva brutal política de desnonaments, basada en lleis que la Justícia Europea ha qualificat d'injustes. Hi ha gent que s'ha suïcidat i que s'ha cremat a l'estil bonze aclaparat per la injustícia que emana del poder dels polítics. Això sí! Després resulta que els que són nazis són els ciutadans que es revelen!

 L'estratègia de la utilització del nazisme, continua amb intents de desprestigi del nacionalisme català, en fer des de Telemadrid una vinculació explícita, de les tendències polítiques i d'adoctrinament que el nazisme va establir en el seu moment, amb la utilització del llenguatge que el nacionalisme català pogués fer segons la televisió pública del Partit Popular.

 La cirereta de tot aquest pastís, l'ha posat la delegada del Govern central a Catalunya, María dels Llanos de Luna al homenatjar la Division Azul en un acte celebrat el passat dissabte 11 de maig. La dirigent va lliurar un diploma a la Germandat de Combatents de la Division Azul durant l'homenatge a la Guàrdia Civil al seu 169 aniversari, que va tenir lloc a la caserna de Sant Andreu de la Barca.

Algú va dir allò de que "pels seus fets els coneixereu". Doncs res més clars i contundent que la imatge en què s'aprecia com la delegada lliura el guardó a un membre d'aquesta organització de veterans que defensa preservar la memòria dels excombatents falangistes que es van allistar en l'exèrcit nazi per lluitar contra la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial.

Aquest és el partit que dirigeix el govern d'Espanya. Un partit al qual no li importa coquetejar amb el feixisme radical, condecorant públicament persones i organitzacions que no han mostrat cap respecte per l'avanç democràtic.

Aquesta és una prova més que la tan aclamada transició espanyola es va tancar en fals. Queden molts capítols per escriure dels excessos i crims feixistes, que han quedat impunes per protegir una oligarquia militar i civil que amb el Partit Popular en el poder es vanta d'haver sortit neta de pols.